Guimerà i Jorge, Àngel

Catalunya no ha mort. Cada any, tal dia com avuy, á propis y á estranys, als germans y als que no volen serho, als fills de Espanya tota y als de més enllá del reyalme, se’ls hi diu ben alt desde aquesta sala: Catalunya no ha mort.

SAÏD: ... I pel cap de son Déu, que era ben nostre / lo món que ens han robat! Mes què podíem / esperar d’una gent que, té, mireu’s-ho: / l’odi unit al perdó; l’anyell al tigre: / lo punyal i la creu tot d’una peça.

Les neus de la muntanya es miren trist el pla, / que avall avall la terra comença a verdejar. / I totes encongint-se, davant del sol creixent, / s’acaba nostra vida, s’acaba es va dient.

MANELIC (emportant-se-la a coll): Lluny de la terra baixa! (Per què li obrin pas) Fora tothom! Aparteu’s-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!

ÀGATA (rabiosa): Doncs per què m’avorriu? ¿Perquè no he nascut entre vosaltres? ¿Per què no sabeu d’on vinc? Doncs he vingut com vosaltres, del cel...

... aixís com al home al venir a la vida no se li dona á triar ni’l pare, ni la mare, ni la fortuna, ni’l país ahont té de naixer, no se li dona á triar tampoch la llengua que ha de brotar de sos llavis.

... vaig veure sota l’arcada del portal major de la Séu de Tarragona, nius d’aurenetes, y, sentintme batre’l cor depressa, me vaig dir: "Vetaquí que aquestes aurenetes són com tú, que tenen dues patries".

Les fulles seques fan sardana / d’ací d’allà saltironant, / i dintre el bosc la tramuntana / sembla la cobla al lluny sonant.

... el pare va plegar una pedra, va ensenyar-la al gos i li tirà al mig de la riera, atiant-lo perquè anés a collir-la; però en girar-se el Galan m’havia descobert i vacil·lava a creure el pare...

Som i serem gent catalana / tant si es vol com si no es vol, / que no hi ha terra més ufana / sota la capa del sol.

MARIA ROSA: Marçal!... Diuen que tot pot ser en aquest món si allà dalt ho volen. Tot no, tot no, que jo donaria... fins la glòria del cel, Déu m’ho perdoni, perquè tu fossis l’Andreu!

Era en lo temps en que las neus primeras / las grogas faldas dels turons baixavan; / y en amples collas, volejant lleugeras, / las aus sens pátria sobre ‘l mar passavan.

No sé d’hont vinch. En las regions ignotas / de un somni ombriu mon ánima’s desperta. / Una veu li ha cridat:- Cérca’t la patria!- / y esten las alas y als abims se llensa.

Soná lo corn dels ausetans. Tarraco / bada sas portas, y l’estol de guerra, / muntant caballs de las regions del Orcia, de gom á gom per sos carrers se n’entra.

Tot va á acabar. Adeu, patria volguda. / Jo fino al punt, tu finarás altr’hora. / De ponent ha vingut la nubolada; / no has tocat á mal temps: Deu t’bandona. / Oh, mos fills estimats! Oh, Catalunya, / …

Lo recort que més em plau / de la dolsa mare mía / es la de las nits d’ivern / en que en sa falda’m dormia. / La cambra estava en repós; / era gran qu’esporuguia: / tant sols devant d’un Sant Crist / una llantia resplandia.