Huguet i Roig, Damià

[...] afitorada com un clau a la vida cremada amb focs follets, / i acariciats com una mort oscada pels qui han de venir, / a continuar la lluita encetada dels qui, creixent, viuen / encara.

I potejam la mort, també nostra. / Nostra com el pa i el vici. Com la terra nostra. / Tots som assassins, homes en creu. / Però les paraules, en aquesta terra on tot es vol compondre / a cops d’ullastre i d’acer, / signifiquen la rebel·lia dels homes.

Després, a la taverna, tothom es deia amic, / perquè el foc, que esquinça els mots feixucs com una pedra, / sempre dóna color a la terra que en vol. / I la mar, que no es veia, acotava les ales / sense fer ni un alè...