Oliver i Sallarès , Joan (Pere Quart)

Ara que hi penso...Tinc tantes coses entre mans, Feines urgents./No em recordava que també/ he de morir.

Si arriba la brisa dels dies vernals,/estén infinites veles en els pals;/ i quan s’anuncia l’hivern en son camp, / la càrrega desa i arria el fullam./És l’arbre que imposa la pausa sublim de la travessia de l’arrel al cim.

Un hom sospita que la veritat- incògnita senyora- és fatalista/ i pessimista per comoditat./ Doncs consolem-nos, perquè el fat/ tot sovint bada i es despista.

Tots hem estat infants, i tots hem salvat alguna cosa del naufragi de la nostra infantesa.

Una esperança desfeta,/Una recança infinita/I una pàtria tan petita/ que la somio completa.

Us llego, amics, senzillament,/ els tres quefers humils de sempre: /viure ( i menjar) amb decòrum cada dia;/ si podeu, endegar cobejança i luxúria;/ pensar ( creure o dubtar)/ en la certesa i les hipòtesis/ de la mort de la carn/ i la vida nova de l’ànima./ No hi ha res més a fer; i ja basta. La resta és literatura.

Amb la infantesa ocorre una mica com amb la pobresa. Ningú no les busca ni les desitja, ningú no se les guanya: i quan es perden es deixa de ser candidat a la salvació.

Nadal nevat de cendra, /Estrella sense!/La sang que ens varen prendre/és un secret del cel.

Navego contra corrent./ Hi vaig quan en tornen.// Abans de pensar em repenso./ Ploro i somric en silenci/ i en soledat.

Qui trobi son ànima, /il·lús, la perdrà. /Deixa pare i mare,/ l’eina i el diner: no fatiguis taules/no dessagnis bots, no folguis amb dona/ si tires per’just. I ara sí que callo. Parlar costa poc.

Els teus secrets, poeta, no els esbombis./Són tresors o vergonyes intangibles/ en una monarquia sense súbdits.

Els teus secrets, poeta, no els esbombis./Són tresors o vergonyes intangibles/ en una monarquia sense súbdits.

I on són els altres, els recents, els vius/ ¿Les dames i els senyors dell motlle nou,/ Ara que un virus m’emblaeix la sang? Jaguem plegats, amb febre, ben quiets./ Déu de la soledat, obre’ns camí.

Paraula nul·la l’esdevenidor./Cada matí retrogradem un pas. Les banderes indiquen el camí/cap enrera per l’atemptat del vent./ (...) Res no és nou, res no mor, tot és ahir.

Perquè he venut cent milions de discos, / perquè he guanyat cent milions de dòlars, / ploro de goig, agenollat per sempre / als vostres peus, caríssims sabatasses.

Jo sóc un anarquista en potència. I si no ho sóc de fet, és per por de la soledat, de la falta d'amor, per por de la intempèrie. De la misèria, que és una cosa que em fa basarda.

La multitud és dolenta, la majoria sempre s'equivoca. Si, de la multitud, n'agafes els individus d'un a un, sempre hi trobes alguna cosa bona. Però quan es reuneixen en gran nombre, aplaudeixen frenèticament els famosos; el papa, el Julio Iglesias, el Maradona, etc. La publicitat i la TV fan miracles.

La nostra època és de moltes, de massa paraules, de paraules dites sense solta i amb insídia. (...) // En canvi hi ha poca inclinació a les paraules silencioses dels llibres. Llegir per a un mateix és escoltar una veu callada i callar. Llegir de bona fe és un acte de modèstia. La soledat del lector és púdica i fecunda.

El líric autèntic compon per tal d'alleugerir la seva ment, potser la seva "ànima", del pes de certs humors i de certes secrecions intel·lectuals que hi han sorgit o s'hi han anat acumulant com un fruit amarg(…)

Savis, mestres, cabdills, / modèstia, seny i consciència! / Partiu, si us plau, només / de l'home tal com és. // La resta, vuits i nous / i cartes que no lliguen.

Res no he perdut,/ que res no posseïa/ qui arribava invàlid i nu. // Però he guanyat a poc a poc, de pressa, / rovell d'enyors, peresa acovardida / i una mesura rasa d'incerteses / on cerca brins la desmenjada fe.