Oller i de Moragas, Narcís

En arribar a baix, el vailet quedà clavat, fred, mig mort; la panera havia desaparegut. Les bales i la pilota rodolaren lànguidament fins al carrer, abandonades, mentre el pobre vailet, arraulit al peu de l’escala, plorava sense consol.

L’obra d’art és fruit de l’observació i el sentiment posats en joc davant del natural. Mai una còpia servil d’aquest. En aquella funció l’observació destria, enfoca, encaixa; la imaginació dibuixa i agrupa; el sentiment, vivifica i colora

La sort de l’artista és passar-se mitja vida bregant per fer-se un nom, i l’altra meitat contemplant amb tristesa com li roseguen aquell nom l’enveja i la rivalitat dels companys que l’enaltien abans de son triomf.

La Pilar es sentí corpresa d’una melangia imponderable. A doll fet l’anava amarant la tristesa; una tristesa negra, amargant, atuïdora, que no es podia expel•lir del cor. I pensant en si mateixa...de sobte, i sense saber perquè, pensà també en Deberga.

Ben aviat, enmig de la gentada, s’obrí un petit clap, al centre del qual es col•locà un home espitregat, ample de pit, de coll robust, massís de cames, nervut de braços i de cap petit (personificació vivent de l’Hèrcules mitològic).

Era altot i ossut, però magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren també negres nines les dels seus ulls, fredes i escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria.

Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copio costums i paisatges catalans i catalans són els tipus que retrato, en català els sento cada dia, a totes hores, com vostè sap que parlem aquí.

La bona novel·la és sempre un bell miratge de la vida real.

Un somni etern semblà apoderar-se de la vila, el somni que pesa damunt les poblacions pageses. Enmig d’aquella quietud, ressonava amb certa tristesa l’espinguet potent de la locomotora, crit d’alerta d’una nova civilització sorollosa i atrafegada.

La gralla començà la tonada del castell... i, en menys d’un Jesús, es veieren aixecar-se cent braços d’acer del pedestal, i encastar-se a les pantorrilles d’aquell segon altres tantes mans ossoses i aferradisses com les urpes del lleó.

L’home no passa mai de ser un individu i en cada cas té una característica particular que no permet confondre’l ni amb els seus més pròxims parents.

El temps és una concatenació de moments que, blaus, rosats i negres, donen un gris molt fosc.

Entre l’escriptor i la seua llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible.

La naturalesa, l’home, la vida m’han interessat tot temps més que el llibre. En la contemplació de les coses reals és on he trobat sempre mes principals deliquis, tota la inspiració de mes novel·les. Per això he estat més contemplatiu que actiu.”

“Doneu un home a Zola i no pararà fins a trobar-li la bèstia. Doneu una bèstia a Oller i aquest no pararà fins a trobar-li l’ànima. “... De tots els de la meva obra, aquest juí [de Tikomiroff] és el que més m’ha complagut.

Per un miracle de Déu l’Anneta no caigué a terra sense sentits. Sobre el marbre de l’aigüera es dessagnava una mà sola, separada del cos. Una petita destral al costat, salpicada de sang, encara fumava. Era l’expiació d’un salvatge! la mà de la bufetada!

La llengua pròpia, verb del nostre esperit, esplai dels nostres cors, la llengua dels avis, de tota la nissaga, l'única que respondria amorosa i dòcil als sentiments propis.. Ho veus, tu que m'escoltes jove? Doncs segueix l'exemple i, sinó, retira't que tu no ets patriota, ni ets l'artista ni ets poeta.

Escriure, en un cert sentit, és dialogar: i aquest públic, un escriptor el té dues vegades. Primer entre la gent de si fa no fa la seva edat. Però, acabat, ja no el troba l'autor; si s'ho val, el trobarà la seva obra, quan l'autor ja no hi és.

En Daniel Serrallonga, més gran que nosaltres, devia llavors tenir uns vint-i-cinc anys; però, descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa, arranada i d'un roig pebre sal com els cabells, que duia també molt curts, semblava tenir-ne més.

Vilaniu, de niu, que podent-ho ésser de gaubança i de pau enmig de la rica i gloriosa naturalesa que li envolta, ho és per estretor de mires, per ignorància, apassionaments i enveges, de malestar i discòrdia suïcida.

-Saps on podríem passar la vetlla? Al Cafè de les Delícies. Sé que hi torna a anar en Daniel Serrallonga, a qui desitges conèixer... Només et demano que, si en diu alguna, t'aguantis el riure i el deixis per a mi... Jo me'l camelo, com ara diuen.

En Lluís, a qui es referia la senyora Pepa, estudiava el quart any de dret, i era, en efecte, simpàtic a tot dir. Poc amic de fer el xitxarel·lo i de passejar-se enguantat i vestit per entre empentes, com es passeja a Barcelona.

Però tornada i tot a la realitat, sempre quedava Vilaniu, amb aquells cels, amb els seus camps gemats, amb l'ordre plaent dels seus carrers... sempre quedava Vilaniu com un trosset del Paradís... Era un niu, el niu més plaent de la terra.

La hipocresia és una virtut pública... Sense ella ¿ no ens ho gastaríem tot a ca l'armer?

Dues coses volen més que els ocells: el temps i els diners.

-Sí, Toneta: plora, plora a doll! ...Obre'm el pit... desfoga el cor! -I amb veu suau, emmelada, però trencada pel sentiment, afegia, quasi a cau d'orella: -Jo t'estimo, t'estimo amb tota l'ànima; com tu, sí, com tu. En vols una prova? demana-me-la.