Palau i Fabre, Josep

Em penso que és més pobre renunciar que continuar malgrat els desenganys i les amargors. No es pot renunciar a les quimeres.

Cal rellegir les grans obres de tant en tant, a cada tombant de la nostra vida, puix que passat un cert temps ja no tenim dret a dir que les hem llegit: va ésser un altre qui les va llegir.

Picasso parteix de zero, per a fer-ho tot possible. Però cal, d’antuvi, haver-ho enderrocat tot.

Ara que la meva poesia és tota fora de mi i que n’estic alliberat, m’adono que no he fet sinó destruir, un per un, els llaços que m’unien amb el món de fora, segurament per a no haver-los d’enyorar.

En l´amor oblidem la vida, / oblidem, un instant, el fred / distraiem, un moment, la crida / de la mort que ens va fent l´ullet.

…amb ulls de foc, amb urpes de voltor i, al mateix temps, amb les mans curoses d´una ajudant de partera, ens serà donada, de tant en tant, aquesta cosa rara, sempre dura i fosca com un diamant, misteriosa, que és un poema.

Prologar la poesia és negar-li el caràcter demiúrgic i d’iniciació que li és propi. Car si la poesia no és iniciació no és res.

El problema, per a la nostra generació, sembla aquest: agermanar tradició amb modernitat, pairalisme i universalitat, salvar l´abisme que separa la cultura catalana de la cultura del món.

Els mots s’estimen / en mi, pel gran amor / que jo els tenia. / Es nuen i desnuen / seguint llur fantasia.

Un poeta no el descobreix ningú; un poeta es descobreix ell mateix el dia que fa els primers versos bons.

Massa a prop de la vida visc. / Els mots se’m moren a dins / i jo visc en les coses.

Estic enamorat del meu amor primer.

Sé que si alguna cosa hi ha en mi de superior és aquesta busca constant dels secrets que m’assetgen –o del secret que sóc.

Jo no he escrit mai cap poema ni cap conte artificialment. Han sortit perquè havien de sortir. La literatura és una experiència vital.

El jo ja no és ell. Qui és? Rimbaud i Picasso són els dos genis que d’una manera més autèntica han encarnat aquesta crisi i han cercat de donar una resposta a aquesta pregunta.

Un poema és un conglomerat: hi ha pensament, sensació, idea, sensibilitat, sensualitat... Aquests elements es donen en diferents proporcions segons el poema i això és l’alquímia de la paraula.

Et deixo, cor meu, / cremar tots els papers.

Viure, humanament parlant, és, sobretot, una capacitat per abastar les zones més distants i diverses de la consciència, que és passat i futur, conegut i inconegut.

Ara tota hora m’enquimera / i em llanço, des de mi, / a cels, abismes, rutes sense fi.

L’home és un animal que es busca.

Fer néixer les coses dient-les: / heus ací el miracle. / Aigua, pa, dona, taula.

Cal alliberar el braç, la mà, la ment, els ulls, la memòria. De què? De tot.

Al costat de la pretesa filosofia catalana i de l’escola dita del seny, casolana i rància, es dreça aquesta altra tradició, empeltada de follia, que és l’alquímia.

Haver escrit tal poema, compost tal partitura, pintat tal quadre vol dir, sobretot, haver efectivament viscut una determinada vida a la qual es té difícilment accés.

El destí és el punt de vista de Déu des del punt de vista de l'home.

Jo sóc català, i n'hi hauria d'haver prou amb això.

Jo em donaria a qui em volgués/ com si ni jo me n'adonés:/ com una almoina que se'm fes.

Vers: sigues igual a mi./ Jo em veig en tu si em veus./ Som una o dues veus?/ Quina, però, és de qui?

Un poema és sempre, en el millor dels casos, una traducció.

La paraula és, malgrat la seva feblesa, que s'ordena entorn del silenci, del qual no sembla sortir sinó per a recaure-hi, l'instrument de més precisió que m'ha estat donat per a conèixer.

¿De quin país veniu? ¿On aneu?/ Sóc d'aquí. Sóc estranger.

La nostra llibertat és la llibertat del laberint.

La poesia és una veritat composta d'una sens fi de mentides o una mentida composta d'una sens fi de veritats.

Si no creiem en la llibertat, si no creiem que aquesta és el millor bé que posseïm, no ens preocuparem gaire de defensar-la, no ens alarmarem com cal davant el perill o l’eventualitat de perdre-la, no sentirem com a nostra la pèrdua de la llibertat dels altres homes o pobles.

Primavera,/ presó,/ allibera’m/ el cor!