Rodoreda i Gurgui, Mercè

Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat “Mirall trencat”. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats.

Les Gavarres, fa tres o quatre anys, van ser per a mi un descobriment.

Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya.

Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.

Sense donar-me temps de contestar-li em va dir que l’ermita era més amunt, a dalt del bosc d’alzines, darrera d’una espessor de cirerers d’arboç i de brucs.

El camí pujava fent voltes per entre arbres de soca turmentada fullats d’una fulla enterca i lluent. Els brucs eren alts, aventallats. Per entremig vaig veure l’ermita tota de pedra, amb teules cobertes de molsa. […]

Em va agafar del braç i no vaig protestar tot i que a mi no m’agraden les familiaritats i em va dur a dalt de la muntanya d’alçada regular, uns tres-cents metres, des d’on es dominaven el poble i els seus voltants.

Als nostres peus hi teníem la vall; es veia coberta de carreteres.

El poble l’havien bastit en un gran pla a dalt d’una muntanya solitària que s’alçava al mig d’una estesa de camps de blat. Era petit: dotze cases i un hostal.

El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d’una muntanya d’alçada lleugera des d’on es pot veure amb una girada d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus.

El camí era estret i curt; arrencava de la corba d’una carretera. Estava solcat de reguerons, cobert de pedres descalçades.

A la dreta, després de passar una font sense aigua, hi havia el pati d’una masia molt gran voltat de geranis vermell i rosa morts de set i mig desflorits. Sota d’una parra, a la vora d’un galliner sense gallines, hi havia un gat mort.

El sol queia de ple a la fatxada adornada amb un rellotge de sol de rajoles grogues i blaves amb dibuixos de branques i fulles. Era just migdia.

Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus. La pau de la terra respirava al meu voltant.

Sent els ocells? Darrera de les casetes, potser no se n’ha adonat, s’estén el bosc d’alzines centenàries, de roures altíssims, de plàtans vells com el món amb la soca superba.

Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín.

Finestres i balcons s’obren al jardí. Un jardí de cent mil metres.

Una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. 

Abans d’arribar-hi hi havia una clariana amb tres cedres, molt junts, molt vells. Els cedres que duien sort.

Vam sortir de la casa i em va fer seguir-lo carrer amunt. A dalt de tot del carrer hi havia un mirador.

Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus. La pau de la terra respirava al meu voltant.

A entrada de vespre vaig arribar a la vora d’un bosc. Em va reprendre aquella olor d’arbre, em va ser un consol tenir per teulada branques i fulles. El caminet que havia començat a seguir s’endinsava bosc endins entre herbes altes.

Em preocupa el meu jardí. Ja hi floreixen els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa coral. S’aixeca la tramuntana i me’ls castigarà. Vaig a veure què passa amb el vent i les flors.

Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. El panteó de la família, el nínxol de la família… la cova dels esquelets… quina misèria, que petit, tot… I la mort amb la seva infinita grandesa et para el cor i et dóna a la terra, sigui d’on sigui.

I aleshores vindrà el jardiner de ‘Jardí vora el mar’ i em dirà tot passejant pels camins del cel: ‘A la paret més alta, ¿què vol que li planti, bugainvíl·lies o glicines?’ I jo li diré: ‘No sigui tan innocent… ¿no veu que a la paret més alta l’única cosa que s’hi pot plantar són camps de núvols i d’estrelles?

Arbres com no se n’han vist de tan frondosos ni de tan plens d’ocells.

Els arbustos són innombrables: veròniques, butleies, forsíties, cotoneàsters, cineràries, romanins…

Si m'havia fet gràcia anar a la guerra era, entre altres coses, per anar-hi amb en Rosend: el coneixia de petit, havíem jugat junts, érem amics, vivia vora de casa.

Per què, si va enamorar-se'n, no s'hi va establir? Perquè la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i costums ignorats

Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca; saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat, tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà, tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria. La saviesa del món és d'ells.

Em vaig trobar al mig del saló, ballant: prop de la meva cara una cara sense expressió i les galtes una mica massa rodones del qui després fou el meu marit.

Tornaria a casa a treballar el camp de clavells amb l'aigua que lliscava pels reguerons, amb el soroll dels trens a la nit, amb el roser de roses grogues que s'emparrava fins al terrat. Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. O el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m'estrenyia el cor. On era casa? Encara tenia casa?

S'havia ficat a la boca muntanyes de nata i de crema [...]. Adorava les fruites confitades, els colors de la síndria i de la pera. I el pa de mel untat amb mantega i les coques de pinyons que feien al forn, se'n menjava sis d'una tirada.