Soler i Ferret, Joaquim

A mi de geps la natura només me n’ha posat aquí davant, i prou beduins que s’hi han reposat en aquest desert de la vida...

Hi ha llàgrimes que humitegen, / Hi ha humitats que llagrimegen. /Hi ha amors que moren, /Hi ha morts que / enamoren

Entre els fulls dels llibres que  ja fa temps que ningú no consulta s’hi fan petitíssims insectes quasi microscòpics d’un color groc verdós, que els pots sorprendre fent la migdiada sobre un accent greu

I era dolç descobrir que tothom, si s’ho proposa, en el moment de la mort pot tenir un somni que el salvi del no-res. Un bell somni. Si més no, aquest era el meu darrer invent

Mentre ella dorm /li parlo baixet perquè també li vull entrar pel somni /Mentre ella dorm /li pinto el vestit /perquè demà estigui més bella./Mentre ella dorm /m’apropo al no res /de ser sense ella.

El raïm el fan els ceps i la rosada i l’esbiaix del sol, el raïm el fa el lladre furtiu que sap quin és l’autèntic sabor de cada gra acabat d’arrencar. I els que veremen i el tasten i s’arrapen als pàmpols amb passió de nuesa al paladar

No sé si molta gent ha vist el que jo vaig veure en aquesta platja: entre el cel i el mar un dia es van menjar l’horitzó, de debò, i ara no hi ha límits. Un veler pot ser un ocell desconegut i l’escuma d’una onada, el caprici d’un núvol caigut.

Escric perquè de mica en mica se’m van quedat moltes coses al pap i no vull que se m’hi podreixi. Escric contra el no-res

Alguns diuen que també és una cosa, l’eternitat, una cosa esmunyedissa i amb forma de lotus. tot d’eternitats, una per a cadascú, un jardí de lotus, com una catifa damunt la qual camina el temps,

Les nits que la lluna no es digna a aparèixer, una de les entremaliadures de les noies del vi és pispar les veles de les barquetes més velles i llençar-les des de dalt del penyasegat fins a la platja. Fent-les servir de paracaigudes o globus aerostàtic

«A un servidor de vostès, una nit com aquesta, un mussol borratxo de lluna li va fregar la galta esquerra amb la punta de l’ala i des d’aquella feta li és totalment impossible de separar realitat i fantasia»