Vayreda i Vila, Marian

potser la tristesa arrencava de la mateixa contorbació del meu esperit, obligat a fer un acte que repugnava a la ingènita covardia del meu carácter; potser un pressentiment de fracàs entelava les meves il·lusions.

completament anul·lades les facultats de pensar i de sentir segons la naturalesa humana, i fins esvaïda la idea de la pròpia existència, vaig tornar a caure en la vida negativa d’abans, 

per entre les veus confoses de la turba, predominava la grassa i catxassuda de l’Ivo, qui per sa força, per son garbo en el vestir i rumbo en el convidar i, més que tot, per sa poca vergonya, era el gall de la Garrotxa,

El teu mortal enemic t’ha robat la promesa i et matarà quan pugui, a tu i a mi i an aquests, després de cremar i robar quant li vingui a mà.

mai com aquell any m’havia semblat trista la diada de l’aplec dels francesos a Sant Aniol. I això que la matinada  se presentava hermosa com cap altre;

allavors l’Ivo començà a treballar per son compte en el mateix negoci del frau i, amb ganàncies més o menos fictícies, a rumbejar, entregant-se descaradament a la vida llicenciosa

dalt del puig del Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapé de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint contemplant el grañidos panorama que s’estenia a mos peus

…i entremig de la gatzara de crits, rialles i protestes més o menos fingides, ne sobreeixia la veu plena de l’Ivo, corejada pels xiscles enjogassats de la Coralí i altres mosses com ella, fluixes de cervell

I, entremig de les boires que m’entelaven els ulls, encara la vaig veure que venia a mi i em mirava amb els seus grans ulls negats en plor; vaig mirar-la sobre el pedestal de ses desventures, sublimada per ses virtuts, condolint-se de mi, infeliç,                                               

acabà l’ofici i, després de cantats pels francesos els goigs del sant patró, la porta comença a gitar glopades de gent capbaixa i mormolanta que escampant-se per la petita plaça, s’agrupava en rodones o enfilava camí avall en direcció del molí.

de-més a més, jo portava el cor sadollat d’amor i d’esperança: me creia amb bona correspondència amb la Coralí, la rumbosa molinera de Balasc, i de molt temps que tenia escollit l’aplec de Sant Aniol per a fer ma solemne declaració, 

El fer unes eleccions municipals polítiques, afortunadament i per més que dolgui a alguns, ha desaparegut ja del magí de totes les persones assenyades de la nostra vila, almenys en el terreny veritablement essencial de la política.

La nora era una bona minyona feinera com ella sola i tractava la sogra amb l’afecte d’una filla.

En aquell temps no era Olot el que és ara, si bé tenia major nombre d’habitants i doble importància comercial. Mes el seus carrers eren foscos, mal empedrats i bruts.

La temptació era forta, mes que no vaig consentir-hi per vergonya; però abans de girar full vull que consti que tinc promès que si mai arribo a savi, he d’escriure un llibre sobre les excel•lències de la truita amb mongetes i adobada amb la salsa de sant Francesc.

Qui no serveix per a res sempre serveix per a esquivar guatlles.

I jo pregunto : no coneixent la llengua, ¿ com hem d’estudiar les ciències que en ella estan escrites?

Els vells som com les criatures; no ens corregim, encara que ens píquin els dits.

És veritablement admirable la clarividència que il•lumina els esperits més entercs, tan bon punt les esperances fallides deixen al descobert les fatals  conseqüències de la pròpia conducta.

Un mestre més hàbil per a fer obrir els ulls als obcecats és el fracàs dels plans concebuts!

Aui, les intel•ligències sanes i despreocupades, giren els ulls al temps antic, i alliçonades per doloroses experiències, sospiren per recobrar el perdut.

De tots els vents que sentim bufar per les nostres serres i planes, el més dolent és el ponent.

Si aneu a caçar i fa ponent, torneu’s-en a casa vostra que no matareu  pas res ; en fi tots els mals que pugui porta un mal vent, temeu-los d’aquest.