Villangómez i Llobet, Marià

Perquè tu n'eres l'ànima, ara absent. / I entre el dia alià, una altra vegada, / vaig per fondals d'etern enyorament.

Aquesta amargor eixuta... La mirada no sap en què posar la seva capa lleu, i cap endins contempla el desengany del meu viure en sospita del no-res. Amor, ¿no acudiràs amb la teva encantada / companyia per tal de vèncer aquesta angúnia, / des de lluny, com solies, dolça, mentre que l'ona / no aixeca el meu vaixell ara encallat? / Et parlo de venir i amb tot estàs amb mi, / sempre amb mi, dins de mi, talment un arbre / que les sabes suaus m'aboca per les venes. / No una dura carcassa, ans una frescor amiga, / una ombra al meu camp interior, abrusat. / Avui, mig abaltit, tot just l'oreig el frega.

I l’hortolana disposa, / sota el parral, la frecor / de l’aromàtic meló / i la síndria verda i rosa.

El mot illenc duu salabror marina, / soledat, llum de feixes en saó, / aires on el pi vola amb la savina, // el goig amb rels d'esforç i de dolor. / Veureu un batec d'ales de gavina / i brins novells de l'íntima llavor.