Calvet i Pascual, Agustí ( Gaziel )

Tots els paradisos porten a dins, amagada, la pròpia feblesa

Gairebé sempre vaig sol, que és la millor manera d’anar, quan es tracta de fer-se, un mateix, companyia

Un home mor quan deixa de comprendre

¿Què és l’eternitat, sinó el desig d’allargar indefinidament un instant perfecte? ¿I què és un instant perfecte, sinó la il.lusió de tastar d’una sola glopada la sabor immensa de l’eternitat?

La vida es justifica per ella mateixa. No és ni bona ni dolenta: és el que nosaltres mateixos la fem

Anar pel món té moltes sorpreses. Una d’elles, comprovar que les llebres salten per on menys podia preveure’s

Sembla evident que la majoria dels homes no entenen la vida, de tant com se la compliquen

L'eternitat més certa és la continguda en els moments fugissers de plenitud

Hi ha, doncs, qui sap viure i qui no n'aprèn mai. Hi ha, així mateix, qui, tot i sabent-ne, no hi té sort; i qui, sense saber-ne gota, totes li ponen. En això, la vida s'assembla a un joc foll. I l'únic que jo li trobo de dolent, fet i fet, l'únic imperdonable a qui se la va empescar, és que sigui tan fugissera, tan curta.

(...) Si les formes de viure i els homes se'n van i no tornen, la vida és per excel·lència un etern recomençament

Com diuen a la meva bella terra empordanesa, qui no arrisca no pisca.

Per això es pot tenir per sortós en aquest món l'home dotat a qui la fortuna ha somrigut una sola vegada a la vida, per lleu que fos el somrís.

Els pseudònims més cèlebres no els han pas acreditats les síl·labes que els componen, sinó la qualitat del producte que garantissin, com les banderes i les marques comercials.

He arribat a la conclusió, després de rodar mig món, que els viatges foren no gaire cosa, si no podíem afegir-hi el que hom hi somnia.

(...) Si sou homes sistemàtics, ancorats en alguna ortodòxia consagrada, i , per tant, ja ho teniu tot resolt, com aquell qui viu còmodament de renda, tallant amb tota regularitat el cupó del vostre plaçament espiritual, em temo que aquests llibres, si els llegiu, us faran rodar el cap.

Com més estranya ens sembla l’ànima d’un poble, més a riscos anem d’errar-nos amb ell de mig a mig, prenent per tares risibles el que són, justament, les més profundes (i, per tant, considerables i temibles, qualitats essencials.

Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa.

Són encara les castes medievals hispàniques, mai mortes del tot, revigoritzades ara, en ple segle XX, gràcies a les ventades totalitàries, fanàtiques com elles, que fa alguns anys s'alçaren a França i a Alemanya. El curiós del cas, però, és que un cop vençudes i anorreades arreu d'Europa aquelles forces motrius, la còpia grollera que varen fer-ne les castes espanyoles continua perdurant a Espanya. Per a elles no hi ha hagut justícia ni tribunal de Nuremberg. I així continuen més ensuperbides que mai.

La tragèdia de Catalunya. Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars, amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols.

Espanya és essencialment antieuropea, políticament parlant.

Hi ha, però, dues menes de malalts: els qui s'ho creuen i no ho són, com Le Malade imaginaire de Molière, espècie més nombrosa que no sembla, i els qui ho són però no ho saben, entre els quals, si ho escatíem i garbellàvem bé, hauríem de comptar les quatre cinquenes parts de la Humanitat sencera.

Com més vell, més neguitós d'espai m'he tornat; i ara ja puc ben dir, com a símptoma fatal, que on em sento menys bé és, ai!, a casa.

No hi crec, en absolut, en aquell remei que donava Pascal per a defugir les maltempsades del món, quan deia que el millor era de no moure’s de la cadira on seiem dintre la nostra cambra. Ni tampoc tinc fe en aquells altra cèlebre recomanació que ens fa Voltaire al final de Candide: “Cultiveu el vostre jardí.” Són radicalment falses una recepta i l’altra.

Per què ja pots estar-hi, de ben quietet a la cadira, en la solitud de la teva cambra, o reclòs en el jardí casolà, amb regadora i rasclet a la vora: que si et fibla l’esperit o el cor aquell turment indefinible, el corc misteriós, no tindràs pas més remi que alçar-te, abandonar la cambra o llençar la regadora i rasclet i fugir del casal, a fer una cura d’aires.

Per a una sensibilitat d’artista, no hi ha res pitjor que la monòtona lluita pel nostre pa de cada dia.

Juli Garreta fou tot un cas. Un cas genial de vocació, que no tingué la sort de poder-se formar i polir a fons, amb disciplina i mestres.

“¿Vale la pena seguir escribiendo? Sí, para que conste, cuando menos, todo lo que uno piensa”.

"El misteri de l'odi que el creient sent contra el que no creu en un més enllà, és incomprensible, quan aquest turment sembla que hauria de promoure la més immensa de les pietats possibles."

"Un nàufrag que pot retornar a la pàtria, ja ha deixat de ser-ho, perquè el seu gaudi és extrem, fins com mai no l'han pogut sentir els qui no se'n mogueren".

“(...) Tot sovint –fenomen que dóna ensems tristesa i consol- els esdeveniments aconsegueixen el que no saben fer els homes”.