Abelló i Soler, Montserrat

Cors abocats sobre el meu cor,/ sou només paraules poderoses./ Certes com la pedra i vives!/ Tanta cobejança en tinc,/ que en sóc avara.

T’he estimat/ amb massa/ paraules.//Voldria/ poder tornar/ a estimar-te/ amb una/ sola paraula.

De vegades dubtes/ si no seria millor/ cridar, cridar.// Cridar sense cap fre!// I no quedar-se/ atrapada dins/ un silenci culpable.

Visc i torno/ a reviure,/ cada poema,/ cada paraula./ Estimo tant/ la vida/ que la faig meva/ moltes vegades.

Cadascú ha de tenir/ la seva cambra./ I un pati blau/ on passejar els seus dubtes.

Eixuga't les mans/ i mira'm els ulls/ i digue'm ben fort/ el molt que m'estimes.

La vida, un cercle/ amb veus que amunt/ s'enlairen,/ amb força inusitada/ buscant sempre/ l'origen,/ del fo la flama.

Parlen les dones,/ la seva poesia/ tendra i forta.// Ben pocs s'aturen/ a escoltar aquestes veus,/ que, trasbalsades,/ un nou llenguatge diuen/ nascut al fons dels segles.

Plaer de viure, d'estar/ assegura i contemplar/ com cau la tarda.

Ja no tenim a l'abast/ de la mà/ meravelles de somnis,/ sinó llàgrimes denses/ d'esperances que es perden [...]