Arderiu i Voltas, Clementina

Ara que ja de tanta cosa torno.../ No em pregunteu, que no sabria dir-vos/ per quina brida m’he sentit lligada./ El cor encara vol tornar a gronxar-se/ desbocat a les barques de la fira;/ i dic que sí, que en mi tot clama d’esma/ cap aquella petita esbojarrada.

Cap nom no és tan bell/ damunt de la terra/ com el que l'amat/ em canta a l'orella...

Passa, vent, cosa sinistra,/ qui et pogués mai deturar!/ Tota la casa em fa trista/ el teu malastruc xiular.

De no cantar/ jo m'entristia:/ per mi és el cant/ tal com el pa/ de cada dia.

Ara sóc com el qui es llença/ dins la nau al mar pregon:/ prou la ruta és dins sa pensa,/ però la fi, qui sap on?

Però un dubte m'estremí/ i ma ploma no fou lliure;/ ara que heu deixat el viure/ ja ho puc dir.

Amo els ulls de tot vivent/ per damunt de tota cosa:/ no hi ha nosa/ prou llisquent/ que m'allunyi dels ulls de la gent.

El primer pas va ser rabent,/ com qui es desfà d'una llaçada;/ i era la boca somrient/ i era la galta colorada./ El primer pas en portà cent/ i començava la pujada.

Cerca, mira, parla,/ cenyeix graciosa,/ domina i acaba/ amb ta pura força/ la meva ventura...

Com salvatgina engelosida/ pel cadell,/ jo la vida passaria/ vora d'ell.