Carner i Puig-Oriol, Josep

Sol, vine, que el núvol/ tot ell és negror;/ fem-nos companyia/ si també tens por.

Inconegudes ja de llurs mares,/ van deleroses qui sap a on;/ sembla que estrenin el goig de l'herba/ i que refacin el cor del món.

...i esgarriar en el cel i en el camí/ tot el desig i l'enyorança tota,/ cercant no re, no pas ningú, dessota/ dels pollancres humits de serení.

Parra que el vent destria,/ tota d'ací d'allí,/ jo vora teu llegia/ al so del teu delir.

A la setena bocada/ troben la conversa els grans/ i a l'última cullerada/ hi ha la son per als infants.

Déu nos do ser catalans,/ gent de bella anomenada,/ la millor cosa del món:/ vella rel i fresca saba.

¿Qui sabrà mai aquest matí/ a què em convida?/ I és camí incert cada camí,/ n'és cada vida.

El meu amic S. acaba de contestar a una lletra que jo vaig adreçar-li fa un any i mig. Li estic infinitament més agraït que no pas si m'hagués contestat a les 24 hores. Contestar a les 24 hores, és voler-se treure del damunt una obligació. 

-A un ratolí temerari,/ nebot meu, que és molt tossut,/ dic: -Vols fer-te saberut?/ Doncs rosega un diccionari.

Viuré, si em vaga encar de viure,/ supervivent d'un cant remot.// Viuré amb la cella corrugada/ contra les ires, contra el llot.