Pàmies i Bertran, Teresa

Mirava les fotos d’aquell rostre fresc, agressiu, d’ulls flamejants com els de tot jove que creu, rabiosament, en allò que diu, encara que digui rucades, encara que prediqui utopies, les belles utopies sense les quals l’home no ho fóra.

Emprenguérem la marxa cap a França, a peu, sense conèixer cap camí ni comptar amb ningú que ens guiés. Amb tot, creuàrem la frontera després de deu dies de fer i refer camí.

Tenia cinquanta anys, però era al meu país. Podrien empipar-me cada dia; podrien cridar-me cada dia a explicar el que vaig fer tal any i el que vaig fer l’altre. Però no deixaria mai més la meva terra.

Els mites no sempre són encegadors o paralitzadors. De vegades ajuden a avançar, a resistir, a superar situacions desesperades.

Pel carrer Leopoldo Panero, a l'antic barri jueu, no hi transitava una cama. Semblava una ciutat fent la migdiada un dia canicular, aclaparada pel pes de la pròpia història, com el jardí que m’esperava darrera la tanca.

No li va dir, a l'amiga Maite, que a Figueres va quedar embarassada del mestre d'euskera ferit de guerra, al qual no tornà a veure mai més. I és que mai no ho diem tot perquè ens quedaríem buits. Sempre guardem algun secret que no confessarem a ningú, no perquè sigui inconfessable, sinó perquè és part de nosaltres mateixos i revelar-los és autoamputar-se el cos i l'ànima.

En l'aventura d'envellir descobrim la importància de les paraules i dels conceptes.