Dodas i Noguer, Anna

Saps que s’amaga / sota el Pacífic Verd / vellutat d'arbres? / el roig / què xucla la blanca / flor, per créixer tan fràgil / si no és el foc? / i la muntanya esvelta / tota sola i segura / té a la panxa el tro.

no és aigua, no, que és el foc / i el mantell argentat és de porpra / no són brises suaus, són remolins / uns llavis vermells de dents esmolades / filera de dents dures i blanques / un sexe ardent on tot s'hi fon / flor de cactus / flor de carn

parlar d'amor, encara / i un saxo es manté / esgarrapant contra la nit

darrera l'arc / darrera de la porta / oh pare que hi camines / què hi ha? / què hi ha en el sord reialme? / els prats, com hi són? cendres?

comprens tu, potser, / que sóc com l'arbre solitari / com el primer estel, estupefacte / com la nota sostinguda com tu / petita i indefensa en aquest erm / en què em deixares?

sóc de vidre / una bombolla de vidre amb braços / i cor / vidre trencadís / i a dintre res / a dintre quan es trenqui / un aire / un vent calent, un vent / de sorra / esgarrifós

qui diu amor? és l'amor / aquella dama de l'eina negra, / no és la mort ni l'amor / ni hi ha dama i res no du / són les ombres escapadisses / dels astres, de la nit / i de les pors res no en saben / mentre pasturen plàcids, / negres cavalls als prats veïns

ets fecund, fecund, amor / i de tu faré un llarg intent / una nova melodia

i un somriure allà al mig / mai ningú / no m'havia semblat tan bell / pujant

Soc com el tro / gemegós que braola en la vall / foll de terror / jo soc la vall

xerriquen amb un so agut / les complicades maquinàries celestes / mil estrelles que giren / dolorosament

Aquesta és la nit que les llunes es giren

L’entrada de casa és / un prodigi de focs de sant joan / les flames esvalotades brases / amargants

Baixen els flocs / i es disparen les estrelles / cap a un firmament lletós. / L'embranzida, el sotrac. / El meu cor pertany / a la grapa d'un ogre.

Ploren, ploren les / campanes. / Una aixeta degota / com un plor / que rellisca. / Tot dorm.

Vingueren cavalls / amb ulls de maragda. / Un anell verd viu / sorprengué la nit.

qui pensa ara en la mar / que deu bramar molt lluny / d'escumes i gavines?

Neva. / Sacrifica espais / endu-te'n, si pots, la imatge: / res no roman / res més / que una gran / desolada tristesa.

Es rebolca l'albada / retruny de trons. / Sona, ressona / per carrers balbs. / La llum s'hi vessa / amb tota la pena. / Des de quan / els ocells / són orbs?

Un ferm i embolcallador convit constant, el mar. M'abraçarà en el meu caminar silenciós els peus, i els conferirà una dolça tranquil·litat. Em lleparà calmadament els turmells, abraçant-me encara els peus, i me'ls estimarà. Pujarà els seus dits per la meva pell que tant ha estimat la calidesa de l'aire, i arribarà als genolls, i s'estirarà al voltant, lligant-los d'afalacs.

Per a mi, les pomes són vermelles i de cap més color. Les fregava i fregava, estona i estona fins que eren lluents i llises com un vidre. Llavors era quan les posava davant del foc i les mirava: veia les flames en la poma com en un mirall vermell.

M'impregna la nit porosa, i em deixo estar, lassa, al seu contacte. L'endevino amiga, la vull companya. Recorro amb ella tots els recers del sons pausats.