Vayreda i Trullol, Montserrat

Quan m'assec vora la fontni m'adono que el temps passa,perquè l'aigua va cantantamb veu de seda i d'obaga. Si algun dia no em trobeuno em cerqueu dintre la casa,que la font m'ha fetillati en la pica m'emmiralla. Sobre l'aigua transparentpuc veure la meva imatge,pètals foscos vora els ullsi als cabells l'or de la tarda. La font perduda en el boscsota l'ombra d'una brancaés un cor que s'ha esberlati degota fils de plata. Si algun dia no em trobeuno em cerqueu dintre la casa,sinó devora la fontque trena i destrena l'aigua.

Quan ens trobem el nostre pases fa més àgil, més ardit,quan ens trobem els nostres ullsmai no equivoquen el camí,quan ens trobem les nostres mansi els nostres llavis diuen: sí,l’amor que brunz ens ha d’unir.

Abocada a la finestram’endinso en la nit de juny;la fantasia es desboca,el meu somni vola lluny.