Verdaguer i Santaló, Jacint

Com aucell corferit al primer vol / rodolo fins a baix de brosta en brosta, / [...] Allí em goreix amb herbes d’eixos camps / i amb l’herba de l’amor que és la més dolça; / i d’aqueixa herba en lo desert del món / com al cor d’una mare no se’n troba.

L’univers és infinit, / pertot acaba i comença, / i ençà, enllà, amunt i avall, / la immensitat és oberta, / i a on tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen.

Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor, / quan de tu s’allunya / d’enyorança es mor. // Hermosa vall, bressol de ma infantesa, / blanc Pirineu, […] Arpes del bosc, pinsans i caderneres, / cantau, cantau, / jo dic plorant a boscos i riberes: / adéu-siau!

Vull ser volva de pols de la rodera / a on tots los qui passen me trepitgen; / vull ser llençat com una escombraria / del palau al carrer, de la més alta / cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.

Sols junt amb la xibeca la gralla alegre es mostra, / diuen que els rius se’n tornen enrere i que un infant, / al veure d’aqueix dia la llum en terra nostra, / ha reculat al ventre, de por esgaripant.

[…] per què, per què, enganyosa poesia, / m’ensenyes de fer mons? // Per què escriure més versos en l’arena? / Platja del mar dels cels, / quan serà que en ta pàgina serena / los escriuré amb estels?

Ressonen sobre els núvols acords i canticela, / zumzades m’enlluernen de púrpura i atzur / i en amoroses ales blanca visió m’encela / dient-me: «Oh tu que naixes, Poeta, amunt, amunt.»

Los segadors són fora! / La pubilla del mas, / sola estant-se a la cambra, / flaira que flaira el ram: / cada volta que el flaira, / llança d’amor un ai!, / a cada ai! dues llàgrimes / li baixen cara avall.

Jo em deixondí, i a ma estimada pàtria / la sang vaig oferir, l’arpa i la vida, / clavant mon front a terra, de vergonya / de sols tenir per ella un gra d’arena.

Sabésseu lo català, / sabríeu què és enyorança / la malaltia dels cors / transplantats a terra estranya;

Mes, si jo et tinc, per què m’enyoro?; / si tu em somrius, doncs, de què ploro? / Lo cor de l’home és una mar, / tot l’univers no l’ompliria; / Griselda mia, / deixa’m plorar!

Del cel hermós, per què em mostrau les gales, / si no em deixau a sos jardins pujar? / Oh mon Déu, oh mon Déu, dau-me unes ales / o preneu-me les ganes de volar. 

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra, / mes resta sempre el monument de Déu; / i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra / al Canigó no el tiraran a terra, / no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Si catifa és l’atzur de vostres sales, / quan lo veuré a mes plantes enflorar? / Oh Déu meu, oh Déu meu, dau-me unes ales / o preneu-me les ganes de volar!

Penjau lo meu llaüt d’eixa Creu santa / i al bes de l’aire oint-la sospirar, / direu: «Deu ser lo trobador que canta / l’eterna primavera a l’apuntar.»

Ara ve lo mes de maig, / regalada primavera; / de totes les seves flors / mon Amor és la més bella. / Vindran l’estiu i l’hivern, / no se’n veurà cap en terra, / sinó la del meu Amor / que de totes és la reina.

Jo / só / bri / fi / de lli, / dret / i prim / fins al cim. / Colliu-me, / quan floriré; / teixiu-me, / i us vestiré / d’un llani-llini / blanc com l’ermini.

Trobador del mes de maig, / rossinyol, refila i canta, [...] no hi vingues a la ciutat, / que hi ha una gent molt ingrata. / Diu que estima als aucellets, / diu que en son cor los regala, / mes als que canten millor / los posa dintre la gàbia.

Tenen forma de Creu / los aucellets quan volen, / lo gamfaró que oneja, / lo màstil que s’arbora, [...] los caminals que es troben, [...] lo nin quan veu sa mare, / lo penitent quan ora / amb los braços al cel / com un aucell que hi vola.

I vegí vostres peus i vostres cingles / i vostres fronts, oh serres de la pàtria!, / i al pondre’s damunt seu l’astre del dia, / engolir-se’l vegí l’alt Pedraforca [...] i entre el floreig d’estrelles que naixien [...] vegí en lo cel la Musa Catalana.

Oh Creu, dolça Creu, / si fosses de plata, / si fosses d’or fi / no em fores més cara. / Oh Creu, dolça Creu, / de Jesús aimada, / puix sobre el meu cor / te tornes una arpa, / voldria morir / tenint-te abraçada.

Totes les ones de la mar / m’han envestit en so de guerra, / tot udolant com a lleons, / com a lleons sedents de presa. [...] Mes lo meu front està serè, / mon esperit jugant s’hi bressa, [...]. Totes les ones de la mar / no poden rompre un gra d’arena

Trobador de Catalunya, / vaig de castell en castell, / del niuet de la meva arpa / deixant volar los aucells, / fent-hi cantar los idil·lis / i a mos lais llençar gemecs. / [...] Perseguit sobre la terra, / n’aixeco los ulls al Cel!

Poeta i fangador só / i en tot faig feina tan neta, / que fango com un poeta / i escric com un fangador.

L’ira és un vici que mata el judici, diu l’adagi, i diu una veritat com un temple. A mos contraris, si els falta raó no els falta talent, i havent-lo tret i expremut quatre anys seguits, preparant-me emboscades i paranys, no han donat un pas ben donat, perquè estaven posseïts per l’odi, que embriaga com el vi.

Senyors impugnadors meus: permeteu que us done un consell d’amic, encara que no em tracteu com a  tal: no espremeu mai una taronja fins a fer-li sortir los pinyols, puig vos podrien caure a la cara. [...]

L’univers és infinit,pertot acaba i comença,i ençà, enllà, amunt i avall,la immensitat és oberta,i a on tu veus lo deserteixams de mons formiguegen.

Si qui ha nascut argelagapogués tornar gessamí.

Del cel hermós, per què em mostrau les gales,si no em deixau a sos jardins pujar?Oh mon Déu, oh mon Déu, dau-me unes aleso preneu-me les ganes de volar.

[…] per què, per què, enganyosa poesia,m’ensenyes de fer mons? 

Quan jo era xic, alçava a les estrelleslos ulls i el braç d’un copper abastar aqueixes flors tan belles;les veia tan a prop!

Sabésseu lo català,sabríeu què és enyorançala malaltia dels corstransplantats a terra estranya.