Albert i Paradís , Caterina (Víctor Català)

Jo vaig ser ric d’una mena de riquesa que no pagava contribució: d’una d’aqueixes riqueses que conhorten perquè no són cobejades pels mesquins.

Jo estimo el jardí com les ninetes dels meus ulls. No l’estimo pas perquè siga molt bell, sinó perquè és jardí i perquè és nostre; és a dir: perquè està secretament unit a ma vida secreta d’ànima contemplativa.”

Tot té la seva poesia en aquest món; tot, fins i tot les teulades...

Oint l’udolar terrorífic de la tramuntana, ¿què se me’n dóna a mi de les fredes explicacions que me’n faci la ciència? Em cal la màgica de l’art, de la fantasia reveladora que em conti la bellesa harmònica d’un gran motiu, la força del qual sento, més no puc explicar...

M’agrada extraordinàriament tenir hores vagatives, hores senceres d’inacció material, d’aquelles hores lliures de neguits i presses, en què es pot fer a tot pler la funció augusta que el vulgus coneix per perdre el temps. Car les hores vagatives són una font de felicitat.

Per a mi, la felicitat és tenir... moltes felicitats; és a dir, fer-me felicitat de tota cosa, multiplicar-me les felicitats, enc que siga a tall de boig que esmicola a cops de martell un diamant molt gros per tenir major nombre de diamants.

Sortosament, el sentiment de les coses no es regeix, com les coses mateixes que l’inspiren, per les lleis inflexibles de la lògica. Sovint sovint és salpebrat, amb major o menor intensitat, per polsims d’arbitrari i d’imprevist, que són els que en fan son millor condiment, el saborós tast original que ens desvetlla mil gustos i ens els encasta definitivament en la memòria, perquè anem llempant-los i regustant-los a través del temps.

Tothom, per humil que siga, té en aquest món, no sols la seva història, sinó també la seva prehistòria.

Fer miracles no és cosa usual entre els humans; per això el que en fa un, de ésser el primer a meravellar-se’n.

Gairebé totes les petites ocurrències de la meva primera infantesa han influït en ma manera d’ésser quan major, m’han deixat un sediment de positives conseqüències que, a poc a poc, han anat performant i arrodonint el meu caràcter.

Les llengües vives són un fenomen màgic, singularíssim, quelcom d’una flexibilitat tan extraordinària, que sintetitza, emmarca i reflecteix tot el bo, tot el dolent, tot el bell, tot el lleig, tot l’útil, tot el balder de la vida; idees, accions, sentiments, passions, fantasies...

La influència de les paraules és quelcom meravellós...

Raja la font subtilmententre murtra, flor i rosesi mil flaires delitosesomplen l'aire a bastament

Jo estimo el jardí com les ninetes dels meus ulls. No l'estimo pas perquè siga molt bell, sinó perquè és jardí i perquè és nostre; és a dir: perquè està secretament unit a ma vida secreta d'ànima contemplativa.

Jo tinc, com les orenetes, un dolç niuet penjat sota una teulada. No és pas de fang, com el d'elles, però poc n'hi manca.