Alcover i Maspons, Joan

El pescador solitari/ s'asseu damunt el penyal,/ i amb ulls de visionari/ mira l'aigua del fondal.

Faune mutilat,/ brollador eixut,/ jardí desolat/ de ma joventut.

La vida reposada/ se corromp en el llot de la indolència.

... sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

És mon desig que un raig de poesia/ il·lumini mes llàgrimes...

Sé d'una vella consirosa/ a qui sos fills varen deixar/ per la fortuna fabulosa/ de l'altra banda de la mar.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...

Mira l'arbre secular/ com se venja si li robes/ qualque branca pel fogar.

Com el captaire que en la porteria/ del monestir s'asseu,/ jo m'he assegut enfront de l'ombra incerta...

El fill que s'és fet gran ja no s'adona/ de l'esguard paternal, que l'acarona...

El tresor que duus/ en la intel·ligència/ i no en feres ús/ per ta negligència...