Alomar i Villalonga, Gabriel

Unes parpelles que es desclouen/ entre l'horror de dues nits,/ i el centelleig d'uns ulls que es mouen/ entre dos somnis infinits...

I el tronc de cavalls negres, rimant amb ta pupil.la,/ porta l'última ofrena del teu sonet d'amor.

I dansaran els móns en tes panatenees,/ i espargiràs l'eixam brunzent de tes idees/ com tendre pol.len fecundant...

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada/ per a que el vent la porti cel enllà/ jo vull seguir-la amb ma candent mirada,/ plorós de no poder-la acompanyar.