Bonet i Rigo, Blai

No me talleu els brots del meu dolor./ Deixau-me omplir la boca de donzell.

El cel, com la Pasqua, porta/ el seu cos ple de cops blaus,/ i al pit, amb moviment d'aus,/ la lluna blanca, ja morta

Obriu-me dins el mar, vells pescadors,/ que m’entri de verdor una alenada/ que tingui llum de barques i pinar,/ i el sol em transparenti el joc de l’aigua.

-Deixau-me saltar l’arena./ Tallau-me els penyals d’aram,/ i els pins d’or que sempre canten,/ remulls de llum, inclinats...!

Amics, desfermau la nau/ i navegau damunt mi./ Llescau-me el cor submarí/ Vora els pins d’aigua, i menjau.

El teu cos, una penya altíssima/ plena de fonoll marí pel meu desig.

I tot jo mor en soledat obscura./ I a tu et pugen abrils, oh, criatura/ capaç de convertir un lladruc en bel.

...que em perdonis si som muda pel teu cant,/ que les penyes som creades per mirar-te/ i sofrir, amorosides, ton palpar.

L’aigua dorm, nua, gelada./ El cel, alt, li ha regalat/ un gipó blau brodat d’ales.

Diminutes nits de ploma,/ nits transverberades d’aigua!/ Hídries de vol que bevíeu/ cel, i estrellàveu les rames!