Fages de Climent, Carles

Hi ha una norma que no falla: / l'home de bé no perdura / pel diploma i la medalla /si no admet caricatura.

Qui es duu malament / amb el rabassaire, / sol ésser exigent / i, de vi, no gaire.

Si la tramuntana bufa / teclejant els clavicordis, / roda com una baldufa / l’esment del Sabater d’Ordis.

Dia vindrà / que tothom parli en català. / Tot esperant-ho, / refuso aprendre esperanto.

Saps el català d’on és / segons com digui les es.

Bonaterra i millor cel: / és la fórmula prescrita / per un pintor sibarita / que especula amb brins d’estel!

Només escolta el consell / de qui té blanc el cabell / i el cul pelat o vermell.

Perímetre blau de llac / enclòs en sardana d’illes / amb giravolt de faldilles / i escumes de mirinyac.

Jo t’estimo en present d’indicatiu / i, de l’amor per fer-me un futur mèrit, / t’estimaré en pretèrit, / participi, gerundi i subjuntiu.

El paraigua sembla, obert, / un negre bolet de roba / que el dia que plou es troba / i amb un raig de sol es perd.

Per religió l’estètica, / per moral, única, l’art: / és la divisa sintètica / brodada al meu estendard.

Al carrer de Monturiol / l'inventor del submarí, / jo i en Salvador Dalí / -tres genis-, hem vist el sol.

Evita pagar interessos, / no deguis a qui ha degut, / en gastar sigues astut, / que creguin que tens interessos / malgrat que estiguis fotut.

Darrera dels Jocs Florals / cantant l’amor i la fe / vaig recollint alguns rals / per amortitzar el jaqué.

Cansat de fer-me el reaci / per ser alcalde o regidor, / accepto amb la condició / que emprenyaré al qui me’n faci.

Si la mort d’un vell no és trista, / amunt en veire més alt / i vessem el vi ametista: / quan el vell és un artista / no és pas vell sinó immortal.

L’èxit fluix em fa valent / i, posant amb gest poc cast / tota la família a l’ast, / enceto, en prosa, el Climent.

Un pagerol ho ha encertat: / l’epigrama ve a ser com / un vers que agrada a tothom / excepte a l’interessat.

T’estimo tant, potser t’odio prou / que libraria en el teu vas profund / amb la meva pitjor gota enverinada.

Un oblit de perdí per cada plaer / i per cada raig de lluna un prisma, / un dubte antic per cada nova fe, / per cada ritual, un exorcisme.

El secret de la forma pura / no cerca en jeroglífic ni astrolabi, / sinó en la més abstracta pintura / de la rosa de sang del teu llavi.

No et faci por la vellesa: / procura estimar el record / d'un bes, contra l'escomesa / taciturna de la mort!

Potser sofrim i no n'hi ha per tant: / si el futur o el pretèrit o el present / fossin només angoixa immanent, / l'eternitat potser és un sol instant.

Perquè mai de mai la Grècia llunyana no els fos enyorívola,/ dins les aigües calmes de la mar de seda s’espillen les barques,/ i per l’ampla plana ressonen les canyes sota el pas d’Eol,/ i floreix arreu el bell tamariu, i flaira la rosa.

¿Retardaràs la glòria d’un inútil esclat/ de llums multicolors, encara, un altre abril o/ un altre maig florit, abans del juny granat?

No hi ha res com cavalcar / sota un raig de lluna clara / si la nit és tèbia i breu / i aviat apunta l’alba.

D’Andorra fins a València / i els límits de l’Aragó, / parlem poca diferència / com la gent del Rosselló.

Joc de dits i joc de mans, /jocs de veus i de paraules / dels bestiaris d’abans / a la màgia de les faules.

Temem la mort i no n’hi ha per tant: / si pretèrit, o futur, o present / no són res més que angoixa immanent / perquè l’eternitat és un instant.

Ventall, confident, / fes un aire fi: / escampa els meus versos / com vol de campanes / i tórtores grises. / Fes un airet fi / pels secrets que escoltes, /pels records que amagues, / per les mans que et bresen / fes esment de mi.

La lluna ja fa nits que es torba pel camí / i avui s’haurà quedat a fer-te companyia.

La mare em deia que, essent criatura, / va bressolar-me una dona de Llers. / Suau embruix que en mi encara perdura, / em prenc la vida com si fos en vers. Títol: Encanteri

Si ara filés entorn d’un altre fus / i per més veu deixés el trobar clus, / ¿com podria ésser jo, si fos un altre?

Sense curar d’efectes ni de causes, / ¿no heu pensat mai: potser una mà secreta / mou la batuta i dirigeix les pauses // i orna amb detalls l’estructurat conjunt / d’una harmonia heroica que interpreta / el sobrecant i ordena el contrapunt?