Foix i Mas , Josep Vicenç (J.V. Foix)

Junts érem U en la immortal sendera, / L’alè indivís, el vent que venta l’era, / I un mot, el Mot, era el parlar comú. / Serfs de la llum i lliberts per l’espera, / Forts en el fort i assetjats per Ningú, / Ens ombrejava una sola bandera.

Jo sóc aquell que en mar advers veleja / Escapadís de l’amorós parany; / En tronc antic faig figura de tany, / M’exalta el Bell i no em corca l’enveja.

No pas l’atzar ni tampoc la impostura / Han fet del meu país la dolça terra / On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre / No fan captiu a qui es dón l’aventura.

¿Com és la carn, guanyat el goig, d’inerta / Que ens som estranys en ignorat jardí / I rebutgem, sedents, nèctars i vi, / Enyoradissos d’una deu incerta?

Quantes portes tancades als poetes / Tot n’és ple / Quants saberuts que no llegeixen gaire / Tot n’és ple / Quants elefants sagrats que no llegeixen re / Tot n’és ple.

És per la Ment que se m’obre Natura / A l’ull golós; per ella em sé immortal / Puix que l’ordén, i ençà i enllà del mal, / El temps és u i pel meu ordre dura.

Si de minyó em plaïa la pintura / Que fabulitza la mar abissada / I l’ona negra i alta, i de la irada / Ficció en negre i blanc de la natura

Lleveu-vos, drets, els qui amb desesperança / heu vist brancar l’alzina a l’ara de l’ermita / i les testes dels sants nodrir les atzavares; / els qui, tements del fort, i frèvols, forejàveu / sense vela ni rems, al brum de la gropada,

Oh! Si prudent i amb paraula lleugera / Sabés fixar l’imperi de la ment, / I amb hàbils mots, la passió naixent, / Del meu estil pogués fer presonera;

I contemple el país, joc de retaules: / El bosquet i el castell, i uns núvols alts / Que em fan present l’hivern, sense paraules, / I el fullam cruix, m’ullprenc dels propis mals.

¿On són, oh mar, els déus i llurs imatges / Que et feren immortal? El tron espars / Per ribes closes i ports sense fars, / On és? Ets presa de l’or de les platges.

—La Nit, diem; i el cor comú batega, / Brillen els ulls i l’esperança neix; / El respirar de tots és un sol bleix: / Súbdits del Tot, vivim l’alfa i l’omega.

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles / Del temps antic, i a l'acost de la fosca, / Sota un llorer i al peu de la font tosca, / De remembrar, cellut, setge i batalles.

Jo tem la nit, però la nit m’emporta / Ert, pels verals, vora la mar sutjosa; / En llum morent la cobla es sent, confosa, / Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

És quan dormo que hi veig clar / Foll d’una dolça metzina, / Amb perles a cada mà / Visc al cor d’una petxina, / Só la font del comellar i el jaç de la salvatgina / —O la lluna que s’afina / En morir carena enllà.

¿Com és la carn, guanyat el goig, d’inerta / Que ens som estranys en ignorat jardí / I rebutgem, sedents, nèctars i vi, / Enyoradissos d’una deu incerta?

Jo sóc aquell que en mar advers veleja / Escapadís de l’amorós parany; / En tronc antic faig figura de tany, / M’exalta el Bell i no em corca l’enveja.

A sol eixit, en dia riallós, / Tresc pels serrats fugint de vora mar, / I en pures fonts o al toll que duu l’atzar / Em faig tot clar, jo que nasquí febrós.

Si de noiet delia l’hora malva / I amb ull plorós cercava el no-sé-què, / I d’un mur tosc, la font i el verd d’un àlber / Bastia el clos d’on clamava una fe;

Davant la Ment, que la mesura dicta, / I caminar per l’ombrosa comella, / Escoltar ploriqueigs de fontanella / I preguntar-me, dubtós, ço que és ficte

Si llibertat està en coratge d’hom, / No vull, corfós, ni les mans de cristall / Per esguardar el pregon d’aquesta vall, / Iris ni llum que encisin el meu nom.

Ah!, si amb levites de verda llustrina / Ens amaguéssim darrere aquells sacs / Per quan vindran les noies, i, manyacs, / Cantéssim nadalenques amb sordina!

Entre els morats i l’ocre, en carrer clos, / A sol morent, arribes tu, llunyana; / Calla l’ocell, la font i la campana, / I al teu petjar hi ha un defallir de flors.

En port travat ets l’algosa clapera / Verda en verds morts a l’enyorat aiguall; / Et vull i no, i d’un roc faig cavall / Per a atènyer, de nit, selva i quimera.

¿A quin abís tots dos, a quin repòs, / Entre clarors de sal en vasta platja, / Ens vam conèixer en equívoca imatge / I en cels innats junyíem cos i plors?

¿Quin gai tremir de veus en nit coberta / Ens ajuntà clement, com si el morir / Fos per tu i jo integrats, llindar i camí / D’alba latent dellà l’angoixa oberta?

¿Qui em viu en tu amb joia inseparable / Que em trob més sol quan, de ta forma esclau, / De mar i llum i atzur faig el palau / Que als ulls de tots és jaç grosser i establa?

—Caramenut! Canut!, criden, immunes, / Les Tres Banyistes sota un arbrissell. / —Si us moveu gaire fugirà l’ocell. / —Passavolant i llosc!;—Dones comunes!

Bufeu, vents seculars—oh quin brogit—, / I quin cabreig, oh Laura, el mar. Desfulles, / Març fredós, ombra i colors. (—Com me mulles, / No xipollegis tant; i quin despit.)

Jo sóc l’apòcrif que tu creus insigne! / (—Ah las!, em dius, si jo em sé tan modesta—.) / L’amant dispers que canvia de testa / I oblida nom i hostal, i fa el maligne.