Bertrana i Salazar, Aurora

Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1974) és una escriptora catalana que destaca per la literatura de viatges i la memorialística. La seva vocació literària es despertà de ben petita, però l’oposició paterna va fer que estudiés música i que, de bon començament, es guanyés la vida a Suïssa com a violoncel·lista. Va ser filla del també escriptor Prudenci Bertrana amb qui va escriure la novel·la L’illa perduda, publicada l’any 1935. Abans, però, ja havia publicat les seves experiències viscudes durant els anys a Suïssa i a la Polinèsia, en forma d’articles a diaris i revistes, i també en els reculls de narracions Paradisos oceànics (1930), Peikea, princesa caníbal (1934). Va obtenir un gran èxit amb aquestes obres obertament modernes no només pel gènere, sinó també per la temàtica i per la manera com s’hi tracten aspectes de la vida sexual d’una cultura tan allunyada de la catalana. Va continuar en aquesta línia amb El Marroc sensual i fanàtic (1936). Va exiliar-se a Suïssa l’any 1938 i hi va malviure amb feines diverses. Va tornar a Catalunya l’any 1948. Va publicar Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958), dues novel·les sobre la guerra a Europa, singulars dins de la literatura catalana. La novel·la Vent de grop (1967), va ser adaptada al cinema per Rovira Beleta i protagonitzada per Joan Manuel Serrat. La seva darrera gran obra són els dos volums de les seves Memòries, publicats l’any 1973 i –pòstumament– el 1975. El primer volum va obtenir el Premi Crítica Serra d'Or.