Alomar i Villalonga, Gabriel

Gabriel Alomar i Villalonga (1873-1941) fou un poeta, prosista i assagista, molt relacionat amb el moviment d’art català del Modernisme tot i que féu una interpretació molt personal. Des de el punt de vista polític, esdevingué un actiu llibertari d’esquerres, especialment a Barcelona i altres regions catalanes, de dels primers anys del segle XX fins a la seva mort a l’exili (El Caire).
L’any 1888 inicià estudis de Dret, que abandonà, i de Filosofia i Lletres a Barcelona, on refermà el catalanisme, legitimat per l’amistat amb Rubió i Ors. El 1896, llicenciat en Filosofia i Lletres, s’inicià en el món periodístic, col·laborant a La Almudaina, En Figuera, Catalònia, La Roqueta i en la creació de Nova Palma.
La seva producció literària és fonamentalment assagística. En la seva obra defensa la cultura del nord d’Àfrica amenaçada pel colonialisme i exposa el seu ideari modernista, el qual és concebut des d’una perspectiva nacionalista, regeneracionista i messiànica que malda per vèncer l’endarreriment de la societat catalana, sorgida de la Restauració. Va teoritzar que el catalanisme i el socialisme eren dos pols d’una mateixa esfera, tot i que Alomar es movia entre entitats més aviat republicanes que socialistes.