Perpinyà i Sais, Maria

Maria Perpinyà i Sais (Verges 1901 - Banyoles 1994). Periodista, novel·lista, contista (comparada amb Lola Anglada), traductora del francès al català, correctora de català i, sobretot, poetessa, de ben jove publica poemes en diversos diaris, com El Dia (Terrassa). Complerts 25 anys, va a Barcelona a treballar per rotatius com El Matí en diferents seccions (a l’inici de 1930 en dirigeix una per a infants i una de dedicada a la dona), La Veu de Catalunya, La Paraula Cristiana, La Revista, La Nova Revista i d’altres. Es casa amb el periodista Lluís Jordà, amb qui té tres fills.

La seva poesia, qualificada de postsimbolista, presenta dos temes recurrents: la terra, com a patrimoni i com a pàtria, i el vent. N’escriu molta en revistes catalanes i suïsses. Guanya l’accèssit a la Viola d’Or als Jocs Florals a París (1948), presidits per Josep Carner. Trobem un bon recull de la seva bibliografia a: https://filcat.uab.cat/gelcc/escriptores/autores/destacades/perpinya.html.

Activista cultural i política, republicana, dona avançada al seu temps, el 1930 signa el «Manifest de les dones catalanes» pro amnistia dels presos polítics i socials. Pertany a la Junta Directiva d’Acció Femenina (creada per Carme Karr, que l’any 1931 demanen a Francesc Macià el vot de la dona en les eleccions); a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, amb Pompeu Fabra i Josep M. López-Picó, i presideix la Secció Femenina d’Unió Democràtica de Catalunya. Manté correspondència i amistat amb l’escalenca Caterina Albert. Per la Guerra Civil, deixa d’escriure en diaris perquè es nega a fer-ho en castellà. Separada del marit, torna definitivament a la seva vila natal, i l’any 1955 revisa i adapta textos de la Passió per al seu germà, Carles Perpinyà, que dirigeix la Processó de Verges.

Aïllada voluntàriament de l’activitat social, es dedica, fins poc abans de morir, a escriure i a classificar en quaderns la seva obra poètica, la majoria de la qual resta inèdita, tret de Poemes (1931), Terra de vent (1936), Antologia de poemes (2009), els reculls Les cinc branques: poesia femenina catalana (1975) i 31 poetes d'avui (1978), i el conte El follet sentimental (1930).

L’amor de Maria Perpinyà per Verges i per l’Empordà es veu reflectit en bona part de la seva obra.

Text de Màriam Serrà