Roig i Fransitorra, Montserrat

Va ser lectora de castellà a la Universitat de Bristol el curs 1972-1973. A partir del 1971 –any que guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen– es dedica professionalment a la literatura; inicia un cicle novel·lístic que comprèn obres com Ramona adéu (1972), que retrata tres generacions de dones, àvia, mare i filla que viuen les seves històries personals amb el rerefons dels moments claus de la història del país, o El temps de les cireres (1977), obra protagonitzada pels mateixos personatges amb la qual Roig obté el premi Sant Jordi de novel·la de 1976.

També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. Roig aconsegueix una gran popularitat amb les entrevistes, que posteriorment publica en la sèrie de llibres coneguda com a Retrats paral·lels (1975 i 1976). Una altra obra de gran ressò fou Els catalans als camps nazis (1977), premi Crítica Serra d'Or i document excepcional de testimoniatge. El 1977 entra com a periodista al canal català de Televisión Española, on realitza un programa d'entrevistes, Personatges, que també dóna nom a una sèrie de dos llibres en els quals publicà les converses.

L'hora violeta (1980) és la novel·la que culmina el seu posicionament feminista. A partir d'aquí, les seves novel·les prenen un caire diferent: més tard publica L'òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa (1987) i el recull de contes El cant de la joventut (1989). D'entre les seves obres més premiades també destaquen L'agulla daurada (premi Nacional de Literatura Catalana de 1985), escrit a partir d'una estada de dos mesos de l'autora a Leningrad i que testimonia el setge que va patir la ciutat per part dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. La darrera de les seves publicacions és Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991), en la qual l'autora confegeix una poètica personal a tall de testament literari.

Montserrat Roig va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i vicepresidenta de la Junta Territorial del Principat de Catalunya (1989-1990). Morí a Barcelona el 1991, víctima d'un càncer de mama.