Espriu i Castelló, Salvador

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985), fill de notari i de família benestant, es manifestà com a escriptor precoç ja als 15 anys. Les seves obres El doctor Rip (1931), Laia (1932) i Ariadna al laberint grotesc (1935) el donaren a conèixer com una de les grans  promeses de la literatura catalana. Es llicencià en Dret (1935) i Història Antiga (1936) a la Universitat de Barcelona, on inicià una forta amistat amb el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. La guerra civil (1936-39) el va colpir profundament i truncà la seva brillant carrera universitària i com a literat.

La postguerra el convertí en un gris oficinista que es dedicava a la literatura en hores perdudes. Obsessionat per la mort, pel destí de l´home i pel futur del país, publicà, entre altres, els llibres de poemes Cementiri de Sinera (1946), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final de laberint (1955), i la peça teatral Primera història d´Esther (1948). El to de compromís social i de denuncia davant del franquisme, que es feu més manifest a partir del seu llibre La pell de brau (1960), el convertí popularment en “el poeta nacional de Catalunya”. Entre les creacions posteriors destaquen Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971), en poesia, i Les roques i el mar, el blau (1981), en prosa.

Rebé diversos premis i distincions, nacionals i internacionals, entre les quals destaca el premi Montaigne, atorgat per la Universitat de Tubinga. Fou proposat diverses vegades al premi Nobel de Literatura.