Grup Modernista de Reus, .

A Reus, la botiga de llibreria del carrer de Jesús la traslladaren de casa, al carrer de Monterols, en lloc més cèntric. La convertiren en un establiment de venda d’obres per a col·legial i d’objectes d’escriptori. Va acabar-se la tertúlia i la plèiade d’escriptors i artistes restà dispersada.

Al primer pis, la sala de converses era plena de jovent que s'escapolia a la primera de canvi dels apunts i els llibres oberts que tenien a la biblioteca; pràctica ancestral que potser devia tirar per terra, o reafirmar, vés a saber, alguna teoria antropològica sobre els ensenyaments tribals de pares a fills, ja que, per tradició, els fills no fan cas del que els diuen els pares, que és quedar-se estudiant a la biblioteca —com havien fets ells— sinó que, com —veritablement havien fet— els pares mateixos, uns quants anys abans, s'esmunyien a xerrar prop del balcó, sota els ulls cansats de les matrones de Baldomer Galofre i sota l'esguard dels verds fantàstics de l'immens Rusiñol que presideix la sala.

Guardes, oh Reus, unes secretes fibresque el tràfec dels negocis no remou.Amb el fruit que ells et donen no en tens prou.Només amb plenitud de força vibresquan pel saber el teu esperit es mou.Submís, i també díscol, equilibrescom en una balança —oberts els llibres—el seny dels clàssics, l'ànsia d'un món nou.En un casal d'acollidores salesdespleguen els volums les seves alesper ser llegits silenciosament.Enorgullint-te de la gent que hi entra,del teu valer més pur tindràs esmentsi et busques ben endins: fins al teu «Centre».

De tots els de la colla el Montanya era l'únic que conservava l'entusiasme dels anys de joventut. Amb només disset anys havia escrit la seva primera obra de teatre i des d'aleshores havia anat estrenant algunes obretes als escenaris reusencs, però mai no havia volgut fer el salt a Barcelona, tot i que molta gent l'havia animat a fer-ho. Els seus esforços anaven en una altra direcció, sobretot d'ençà que s'havia constituït el Foment Republicà i ell mateix s'encarregava de propagar-ne l'ideari a través de la revista que publicaven. Estava també lligat al Centre de Lectura des de feia molt de temps i en els darrers anys hi havia assumit tasques de responsabilitat. Aquella tarda, abans de seure amb el Miquel i el Sebastià, els va voler ensenyar algunes de les millores que s'havien fet a l'edifici de l'entitat. Els va explicar els canvis del nou reglament, en la redacció del qual ell havia tingut un paper important, i els va informar del relleu a la presidència de la casa, dels actes que s'havien organitzat per celebrar el cinquantè aniversari i de la gran exposició d'art que, en col·laboiració amb el Cercle Artístic de Barcelona, era a punt d'obrir les portes.

A través de la freda entrada de metall i vidre, que havia arraconat la vella porta giratòria de fusta, com les dels bancs d'abans, vaig accedir al vestíbul del Centre de Lectura on es sentien com a música de fons els sorolls somorts que provenien de l'escola de dansa. Vaig començar a pujar per la magnífica escala que s'obre a la dreta sota l'esguard sever i altiu, gairebé aristocràtic, d'Evarist Fàbregas. La mirada impertorbable, marmòria, del patrici acompanyava les anades i vingudes del personal que accidentalment, a estones, amb major o menor fidelitat, habitava aquell casalot.

El conserge del Centre de Lectura, Arcadi Fort, era un home d'uns setanta anys, que es recordava perfectament de la fundació de l'entitat, a la qual ell sempre havia pertangut amb tota satisfacció. S'afanyava contribuint a portar a bon terme les obres de renovació del casal, esperava amb ferventíssim anhel l'acte de la inauguració oficial.

La sala d'estudi estava plena de nois i noies de diferents instituts. Va empènyer la porta de la biblioteca i va entrar. Hi havia molts joves que estudiaven i escrivien. Per sort, del seu curs no hi havia ningú. No tenia ganes de parlar. Va instal·larse en un lloc buit i va obrir el petit llum que hi havia sobre de la taula. Va intentar concentrar-se en les matemàtqiues, però no ho podia fer i es va posar a contemplar el seu voltant. El Centre de Lectura era una societat cultural molt antiga, del 1859; la biblioteca era molt gran, amb diverses sales, acollidores, plenes de vitrines i prestatgeries de fusta noble; les taules també eren de la mateixa fusta. La biblioteca estava atapeïda de llibres antics i se sentia una olor de paper vell, de cobertes de pell vetustes i de fusta més que centenària, olor que, barrejada, era agradable. Totes aquestes sentors pretèrites es mesclaven amb la flaire dels llibres i dels apunts dels estudiants, amb l'efluvi de la diversitat de diaris que hi havia a la sala on es llegia la premsa i amb el perfum de la bibliotecària que es passejava amunt i avall i, amb el manyoc de claus, anava obrint i tancant armaris.

Al Centre de Lectura hi anava totes les tardes els darrers anys d'institut. Oficialment a estudiar, però a l'hora de la veritat dedicava moltes més estones a l'amena tertúlia a la sala de converses que no pas a cap altra cosa. Ser-ne soci em permeté disposar d'una molt bona nodrida biblioteca, una biblioteca amb molts d'aquells llibres que d'altra manera haurien restat fora del meu abast perquè es tractava d'antigues edicions exhaurides, perquè eren llibres més o menys prohibits (o almenys amb reedicions dificultoses o bé mutilades) o del tot inassolibles per a la meva escarransida butxaca.

I ara, pareu els passos. Aquest casal que tenim enfront és el meritíssim «Centre de Lectura». Les portes són obertes de bat a bat. Sentiu? Ja ens criden, ja ens agafen amicalment pel braç i ja ens menen cap dins a mans besades. Està de festa, avui. Tot ell és un brogit d'enraonies. De seguida trobeu cares conegudes que us somriuen. Tal volta no les haureu vist mai, però l'expressió d'aquesta gent té un aire tan germanívol que us fa l'efecte que sou amics de tota la vida. Només teniu temps d'allargar les mans, que ja us les sentiu opreses amb efusió.

A començaments d'estiu el tiet l'havia dut a visitar una exposició al Centre de Lectura [...]. Es tractava d'una mostra antològica i d'homenatge a un gran artista reusenc que havia viscut molts anys al nord d'Àfrica la fama del qual s'havia estès per tot Europa. Ja vell, amb aires nous picant a les portes de les galeries d'art i de la crítica, l'artista revisava la seva carrera per tancar amb un fermall de lluentor tota una vida dedicada a la pintura. Agafada del bracet del tiet, l'Eufèmia avançava pel vestíbul que donava accés a la sala on hi havia exposats els quadres convençuda que allò que els esperava eren visions caduques i traspassades. Però un cop va creuar la porta i va trobar-se les teles al davant l'espectacularitat de la llum captivada en aquells quadres, el retrat vigorós i acolorit d'aquells paisatges exòtics, d'aquells personatges singulars, la van atraure com un imant.

Quan es va obrir el Centre de Lectura (la biblioteca s'havia reobert el 1943), com a biblioteca municipal, i, doncs, sota llibertat vigilada, Amigó se'n féu soci i ingressà a la secció excursionista que duia el metge i prehistoriador Salvador Vilaseca, sovint esquerp i solitari, el qual es convertí en una gran figura de la investigació de la prehistòria més enllà de les comarques del Camp. Amb el bibliotecari, el Dr. Lluís Grau, mort tan jove, Ramon va intentar d'inventariar els llibres de la biblioteca del Centre (avui prop de sentanta mil) per saber, a més, els que s'havien perdut amb la bomba que hi va caure el 1937 i amb el saqueig dels falangistes que el 1939 l'havien convertit en seu pròpia.

La biblioteca, rere les portes de vidre bisellat, mantenia, com manté sempre, la senyoria de saber-se la peça clau de la institució: caixa forta on es custodien, amb una cura envejable, veritables joies. No sé com m'ho faig, però mai no encerto quines sabates m'he de posar, sempre em griyolen damunt el terra encerat; ni qe camini de puntetes, els nyic-i-nyecs de les meves sabates trenquen el silenci quasi sepulcral del recinte.

Un dia, a poc d'haver esclatat la guerra —maleïda cent vegades!— l'Enric era a la Biblioteca del Centre de Lectura amb dos companys, i oïren una campana que avisava del perill de bombardeig abans que sonessin les sirenes. Marxaren corrents els tres amics. A la Biblioteca caigué una bomba que matà la noia bibliotecària. L'explosió de la bomba llençà un dels nois dins el vestíbul del comerç Navàs, un altre quedà estampit al quiosc de diaris de la plaça de l'Ajuntament i l'altre quedà per terra, sota els porxos de la dreta de la mateixa plaça.